Aquesta finca té nom propi des de fa segles: és el Mas d’en Bernat, als peus del Tossal Gros, al terme de Figuerola del Camp, entre conreus, bosc i marges de pedra seca. I el continua tenint. Mas Dagot no és el nou nom del mas: és el nom del projecte que l’està tornant a la vida. El portem de casa, del mas on viu la nostra família.
El nom del mas també és el d’una persona. En Bernat Oliva, pagès i mestre de cases, va aixecar entre el 1713 i el 1716 la masia que encara presideix la finca. Molt abans que hi hagués cap casa, aquestes terres ja tenien una teuleria, documentada des del 1566, que coïa teules per al poble i els masos del voltant. I aquí hi ha el gest que ho explica tot: en Bernat va refer aquell forn vell per coure-hi les teules de la seva pròpia casa. La casa va sortir, literalment, d’aquesta terra. Aquella bòbila, que el bosc s’havia empassat, ara torna a veure la llum.
Durant generacions, el Mas d’en Bernat va ser una casa referent al terme. Els inventaris notarials que el monestir de Poblet feia aixecar de cada casa i cada terra la descriuen amb detall: la font, escrita ja el 1607. L’era de batre.
El rellotge de sol esgrafiat a la façana. I l’any 1732, un celler amb cups i un alambí per fer aiguardent. Aquí ja es feia vi fa tres-cents anys. Ho diuen els papers i ho diu la finca: recuperant-la, hi han aparegut els antics cubs on es guardava el vi. Nosaltres només en reprenem el fil.
I la finca guarda més memòria. La bassa on es recollia l’aigua de pluja i la de la mina, que encara raja. Els marges de pedra seca, aixecats a mà. Les tardes en què la gent del poble hi pujava a menjar la mona. El mas va estar habitat fins a finals del segle XX, i això el va salvar: va arribar fins a nosaltres sencer, sense reformes que el desfiguressin.
Esperant.
El 24 d’abril del 2017 vam signar l’escriptura del Mas d’en Bernat. El primer que vam fer no va ser plantar res: va ser evitar que el mas caigués. Una consolidació d’emergència perquè l’estructura aguantés, i donar-nos temps per pensar.
Des d’aleshores, la finca s’ha anat recuperant per capes. Els accessos i els camins. Els marges de pedra seca, refets seguint la mateixa tècnica amb què es van aixecar. El sotabosc netejat, les alzines recuperades i arbrat nou, sempre de les espècies que ja hi eren. Els arbres fruiters. La bassa de regadiu i les canalitzacions que tornen a recollir l’aigua de pluja.
A la terra de conreu vam dedicar dos anys a estudiar i preparar el sòl abans de plantar cap cep. La vinya nova ha anat creixent al costat d’una vinya en peu que ja té els seus anys, fins a completar unes onze hectàrees treballades en ecològic.
I una descoberta que ho lliga tot: a la finca hi han aparegut uns antics cubs de vi. Aquí ja se n’havia fet, molt abans que nosaltres. El nostre petit celler no comença una història. La continua.
